ENTREVISTA

“L’autèntic viatge comença quan no tens data de tornada”

09-trentadies-entrevista-01

Poca gent coneixereu que hagi viatjat tant com el Pere Bigas. I ell no es limita a col·leccionar segells al passaport, sinó que ha convertit el viatge en el centre de la seva vida. Ara, mentre posa a punt el seu veler, dóna voltes al projecte d’un espectacle itinerant de titelles que li permeti donar la volta al món. 

Per Oriol Sumsi  Fotos Maribel Álvarez

La cita per a l’entrevista d’aquest mes és en un lloc insòlit: el varador del Port Olímpic de Barcelona. És aquí on el Pere  està arreglant el seu vaixell, l’Argos Maltese. Amb el mar de fons i entre bastides i guspires, ens posem a parlar dels seus viatges.

Has comptat en quants països has estat?

Crec que són 58.

A fer-hi què?

Depèn de l’època. Vaig tenir una etapa de pura febre per viatjar, també vaig tenir una etapa de fotoperiodista. Vaig estar al Sàhara Occidental, i a Cuba, però em vaig especialitzar sobretot en els Balcans, que conec molt bé.

En moments de guerra?

De guerra no, de postguerra. He estat en moments de molta tensió, sobretot a Kosovo, on vaig seguir molt de prop tot el seu procés d’independència. També vaig estar a l’Afganistan. Aquest va ser el meu primer gran viatge, podríem dir. Vaig sortir de Dinamarca, on havia estat treballant en una granja de coliflors, i vaig anar per terra fins a l’Índia.

Per on?

Vaig travessar Alemanya, els Balcans, Turquia, i d’allà vaig saltar a l’Iran. A l’Iran els meus dos companys de viatge van seguir cap al Paquistan i l’Índia i jo vaig entrar sol a l’Afganistan.

Quin any era això?

El 2003. Els nord-americans ja havien tret els talibans del poder i hi havia certa estabilitat. La majoria de gent amb qui vaig parlar, per no dir tots, estaven bastant contents del canvi, però en aquella època ja es començava a veure que el poble afgà és un poble indomable i que no toleren les ingerències estrangeres durant gaire temps. Hi començaven a haver els primers atemptats contra les forces internacionals, però era una època de relativa calma.

No et va fer por entrar-hi?

A l’Iran em vaig trobar un grup de viatgers que venien de fer el camí en sentit contrari i m’hi van animar. He de reconèixer que hi vaig entrar amb por. Hi vaig entrar sol, sense saber molt bé on m’estava ficant, però ràpidament me’n vaig adonar que és un país amb una gent increïble, molt noble, acollidora, amb una força i una puresa tremendes. És un dels països que més m’han marcat a la meva vida. Juntament amb Haití, és una de les terres més poderoses que he trepitjat mai i on la gent m’ha impressionat més en un sentit positiu.

Per què la gent no va a aquests països?

Em temo que la majoria de gent té poques ganes d’aventurar-se a viure experiències noves o a visitar llocs que són realment diferents. Molts es deixen entabanar per la imatge que en donen els mitjans de comunicació. Per algun motiu la gent prefereix la comoditat, el confort i passar unes vacances de forma hedonista abans d’endinsar-se en una realitat que al meu entendre pot ser molt més interessant. Tampoc vull jut-        jar, cadascú fa el que vol. Si la gent té dues setmanes de vacances, igual no té ganes d’inflar-se el cap i va a allò fàcil.

En quins països has passat més temps?

Potser a Mèxic, a Colòmbia, a l’illa de Guadalupe… De fet aquests llocs formen part d’un viatge de més de dos anys que vaig fer entre l’Argentina i els Estats Units. Aquí és quan es pot dir que vaig entrar en la fase última del fet de viatjar, que és quan no tens data de tornada i ja no depens dels teus recursos econòmics, sinó que descobreixes la manera de ser autosuficient en ruta. En el meu cas va ser a través de les titelles, actuant al carrer. Això em va canviar molt la perspectiva vital. Em vaig convertir en un autèntic nòmada. Em va donar un sentit de llibertat que només he experimentat d’aquesta manera.

Sense destí.

Viatjar com a forma de vida. Ja no és transitiu, viatjar a tal lloc, sinó que es converteix en intransitiu, en viatjar a seques. La teva vida és viatjar. Per a mi molts d’aquests viatges han tingut un caràcter iniciàtic. M’han canviat totalment. És un dels requisits de l’autèntic viatge, penso, que la persona que torna no és la mateixa que va marxar.

Quins són els llocs que més recordes?

Te’n podria dir tants… Recordo molt les muralles d’Ankara… El cim nevat i absolutament solitari del mont Nem-rut, a Turquia…. Recordo la ciutat de Yazd, a l’Iran, amb les seves torres del silenci… Recordo els Budes destruïts de Bamian, a l’Afganistan… Recordo Manikarnika Ghat, el crematori més gran de Benarés… Les illes Lofoten… El Salar de Uyuni… La cerimònia de l’ayahuasca a la selva de l’Equador… La festa salvatge a Colòmbia… Recordo l’arxipèlag de San Blas creuant en un petit vaixell a Panamà… Tota l’Amèrica Central fent autoestop… Els cenotes de Mèxic… Recordo el burning man, viatjar amb els hippies per Califòrnia… Navegar amb un pesquer fins a Haití… Creuar l’Atlàntic…

Buf, no cal dir que fas agafar ganes de viatjar. Alguna experiència dolenta?

Hi ha hagut moments de grans incomoditats, de menjar poc i malament, de dormir de qualsevol manera… Però no els recordo com a dolents, la veritat.

Compensa?

El que costa té més valor. Recordo per exemple que vaig tardar tres dies en arribar a Bamian, ensardinat catorze hores al dia en un furgoneta plena de gent per una carretera lamentable plena de bonys, passant fred…. Però un cop arribes i travesses un caminet infestat de mines a banda i banda i et discuteixes amb els guàrdies de baix i els enga-nyes dient que ets amic del governador de no sé on… Quan després de tot això tires pel dret i puges al capdamunt de la caverna on hi havia hagut el Buda i des d’allà dalt veus la impressionant vall de Bamian, tens clar que ha valgut la pena.

Imagino.

Fins i tot en situacions perilloses com la que vaig viure a Mèxic, on vaig tenir un encontronazo amb membres de los Zetas i vaig témer per la meva vida, val la pena. He de dir que no em van matar, és més, al final inclús em van acabar donant diners per continuar el meu viatge!

En quin moment estàs ara mateix?

Ara porto tres o quatre anys bastant establert a Barcelona tirant endavant la meva companyia de teatre de titelles, Marionetes Nòmades. Afortunadament ens està sortint bastanta feina, de manera que continuo viatjant. Hem actuat a Kuwait, al Sudan, a l’Índia, a Corea, a Burkina Faso, a Cap Verd, a Haití…

No et queixaràs.

No, no… Pel que fa al meu costat més personal, fa uns mesos em vaig comprar un veler d’ocasió, molt barat, que necessita molta feina de reparació. Només el fet de portar-lo des de Lisboa va ser tota una aventura. Ara estic aprenent a treballar el ferro, a soldar… Quan el tingui a punt m’agradaria muntar un espectacle de titelles que utilitzi el vaixell, l’Argos Maltese, com a escenari i intentar moure’l pels ports d’aquí a prop. També em permetrà escapar-me a l’hivern, que és quan els titellaires tenim menys feina. En definitiva, a la llarga m’agradaria embarcar-me de manera indefinida, intentant combinar la vida titellaire amb la vida pirata.

Què és la vida pirata?

Implica fer les coses més lentament i, sobretot, fer-les tu mateix. Ara mateix seria totalment inviable pagar perquè em reparessin el vaixell, o pagar un pis a terra i a part pagar el vaixell… De manera que ha de ser casa meva.

Viure embarcat.

És la idea. Al món hi ha molts ports on no es paga per amarrar… I quatre milions de platges precioses i badies increïbles arrecerades del vent on tires l’àncora i vius gratis, on amb els teus panells solars i el teu generador elèctric pots tenir una nevera plena de provisions i cuinar a bord… És casa teva, i només amb l’empenta del vent la pots transportar on vulguis i fer que per la finestra del teu camarot un dia vegis un país i al dia següent en vegis un altre.

Jo també vull ser pirata, crec.

Sempre he tingut molt clar que no vull tenir una feina per dedicar-me a pagar factures. Sempre he tingut la filosofia de treballar poc i viure al màxim. És cert que com a titellaire treballo molt, i que aquí al vaixell em faig un fart de pencar, de sol a sol, però és una altra manera de viure, són projectes que fas per a tu, no treballo per a ningú, no he d’aguantar cap jefe. Això per a mi té un preu incalculable i em compensa la meva vida d’incertesa econòmica permanent. Està clar que amb fe i amb lluita, d’una manera o altra, un se n’acaba sortint.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari


*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar