ENTREVISTA

“És possible compaginar aventura i vida familiar”

10-trentadies-entrevista-01

Es diu Jerónimo González Gargallo, viu a la Floresta i, cansat d’un Collserola que es coneix com el palmell de la mà, aquest estiu ha participat a la Himalayan Highest MTB Race, la cursa en bicicleta més alta del món. De les seves aventures per la remota Índia i del seu retorn a la rutina laboral i familiar a Sant Cugat n’ha parlat amb Trentadies. Per Oriol Sumsi  Fotos Michele Olivato

Veient-lo tan tranquil assegut a la terrassa del “Cata”, prenent un cafè, es fa difícil imaginar que fa quatre dies el Jerónimo estava pedalant per algunes de les carreteres més altes del món en plena serralada de l’Himàlaia.

És el primer cop que participes en una cursa d’aquestes característiques?

Tan lluny sí, però ja fa anys que a l’estiu faig alguna cursa. Fa tres anys vaig fer la Transpirenaica, 700 quilòmetres per camins de muntanya, corriols i pistes.

Déu n’hi do.

L’experiència em va encantar… I l’any següent vaig fer el salt als Alps. Jo sempre busco curses que siguin minoritàries… I normalment les minoritàries són les més dures. Així que em vaig apuntar a la que es considera la cursa més dura del món, l’Iron Bike. Són set dies pels Alps, a la zona del Piemont. És una animalada. Són 700 quilòmetres amb un desnivell positiu acumulat de 27.000 metres.

Uf.

En aquesta cursa vaig fer l’etapa més dura de la meva vida, que són 140 quilòmetres amb 5.500 metres de desnivell. A més a més, amb límit horari, que en aquest cas eren 15 hores. Jo, s’ha de dir, sóc molt “dièsel”. Més que de fortes pedalades, sóc de marcar-me un ritme i mantenir-lo.

Vas a guanyar?

No, el meu objectiu és ser finisher, és a dir, acabar tots els dies dintre del temps límit establert.

Sempre has anat en bici?

A mi sempre m’ha agradat l’aventura. Abans d’anar tant en bici, de jovenet estava pirat pels vaixells de vela. Als vint i pico anys em vaig agafar un any sabàtic per creuar l’Atlàntic i em vaig enrolar en tres vaixells. Amb un vaig anar a les Canàries, amb un altre vaig anar de Brest a Barcelona.

I amb el tercer?

La meva idea era travessar l’Atlàntic fins al Brasil i després continuar per terra, però vaig naufragar.

Ostres.

Sí, un desastre. Ens va rescatar el JJ Sister, un ferry de la Transmediterrània que anava a les Canàries i que va girar cua per salvar-nos.

Si buscaves aventura la vas tenir.

Ja ho crec. Jo ara tinc tres fills, però fins als 35 anys vaig estar solter i cada any me n’anava un parell de vegades a viatjar, ja fos a l’Àsia, a Centreamèrica, a Sudamèrica… De motxillero. Al tema muntanya m’hi vaig aficionar de jove, també, i sense fer grans coses, n’he fet bastantes. Vaig anar sol a l’Aconcagua, vaig pujar al Montblanc… Sempre he fet coses, guiant-me per l’instint i el que em venia de gust a cada moment. Res gaire progressiu ni moderat… Passar de la Transpirenaica a l’Iron Bike és una animalada. La sort és que tinc molt cap, aguanto molt. No sóc un màquina de cames, no sóc ràpid, però aguanto molt. Moltes vegades sóc l’últim del grup, però alguns dels que van davant no acaben i jo sí.

Deu ser important el tema psicològic.

Sí, psicològic i d’estratègia. Cal ser molt conscient de les pròpies capacacitats i saber-les administrar.

I entrenar, suposo.

Més que entrenar, fer esport regularment. Jo tota la vida he fet esport. Quatre o cinc dies a la setmana faig esport. El que passa és que sóc molt de reptes. Em fixo un repte anual important, però al llarg de l’any, per entrenar, amb els amics, anem buscant coses, petits reptes. Per exemple, anar i tornar de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, que són uns 200 quilòmetres, en dos dies.

D’on treus el temps?

Organitzant-me. Matinant molt, sobretot. Fent petites escapades, al Montseny, o a la Panadella, on sigui. I després buscant de tant en tant un cap de setmana, quan vagi bé amb la família. Ara fa poc me’n vaig anar a Mallorca tres dies, a fer la Serra de Tramuntana. Ahir per exemple m’ho vaig poder muntar per tenir el matí lliure i me’n vaig anar a primera hora del matí al Delta de l’Ebre. Hi vaig arribar a les nou, vaig fer quatre hores de bici i a les quatre estava com un clau a la Floresta, que havia quedat amb la meva dona.

10-trentadies-entrevista-02

Això és passió.

Es tracta de combinar-ho amb el temps que dediques a la família, d’aprofitar els moments que tens lliures. Els caps de setmana la meva dona i els meus fills es lleven més tard… Doncs quan es lleven jo igual ja he estat dues o tres hores donant voltes per Collserola.

I de Collserola a l’Himalàia… Parla’ns d’aquesta cursa pel cim del món.

S’arriba fins als 5.600 metres d’alçada, es desenvolupa tota per sobre dels 3.500. Jo havia estat al Nepal, però la cursa és a la zona del Karakorum, a la regió índia del Ladakh, fronterera amb el Pakistan i la Xina. És una zona molt diferent del Nepal, és una mena de desert en alçada, de fet li diuen “el petit Tibet”, tant pel paisatge com perquè el 95% de la població són budistes. La veritat és que vaig dubtar una mica abans d’apuntar-m’hi, perquè veia que no tenia res a veure amb el Nepal, on el contrast entre el bosc tropical i les neus perpètues és espectacular. Allò tot és sec, agreste… Però quan hi vaig posar els peus vaig veure que és una passada. A més a més, hi ha molt poca gent. A part de la capital, Leh, no hi ha res. De fet vaig estar sis dies il•localitzable. Allà no hi ha wifis ni res. És fascinant. Hi viu molt poca gent, i dels que hi ha molts són nòmades. Estava per allà pedalant i de cop veia un poblat nòmada o un monestir budista i em parava a visitar-lo.

Passant de la competició…

Sí, m’era igual arribar mitja hora més tard. Quan veia un monestir o un temple, em parava. La prioritat no és guanyar, ni molt menys, sinó participar, acabar si pot ser, però sobretot viure l’aventura i l’experiència d’estar allà.

Com et vas preparar?

Hi vaig anar dos dies abans, per aclimatar-me. A l’Aconcagua havia patit mal d’altura i no volia que em tornés a passar. Vaig volar a Delhi, m’hi vaig passar un dia, l’endemà vaig volar a Leh, que està ja a 3.500 metres d’alçada. Em vaig passar el matí a l’hotel, però a la tarda ja vaig començar a voltar… I al dia següent ja me’n vaig anar a 4.500 en bicicleta. I perquè no em van deixar passar en un control militar, perquè em volia ficar ja per un coll de 5.500!

Algun moment complicat?

L’últim dia és dur, perquè és una cronoescalada de 55 quilòmetres que surts de 3.500 i fas 2.200 de desnivell positiu en sis hores. “Sky is the limit”, diu l’organització, així rollo autoajuda… Al cel no hi vaig arribar, però patir vaig patir. Quan vaig arribar a l’hotel estava rebentat i no em vaig poder moure durant una bona estona.

Què passa quan s’acaba l’aventura i tornes a la rutina laboral i familiar?

Res, perquè la meva vida aquí m’agra-da… Reintegrar-me en la rutina no m’és difícil. M’agrada estar amb la meva família, estar aquí. No és que busqui una felicitat allà que no tinc aquí, no fujo, per dir-ho així. A més, sortir de la quotidianitat i anar-se’n a l’altra punta del món, en llocs no tan desenvolupats econòmicament, et dóna una perspectiva que és sana, també, fa que valoris allò que tens. El que sí que és imprescindible és el recolzament de la família. No que et donin “permís”, sinó que t’encoratgin a fer-ho. És molt diferent.

Has pensat quin serà el teu proper repte?

No, encara no. M’agradaria pedalar al Canadà, hi ha una cursa que es diu TransRockies que té molt bona pinta. També n’hi ha una a Sud-àfrica molt interessant, però encara no he decidit res.

Enganxa, imagino.

Forma part de la teva vida, totalment. És una cosa de la qual no pots prescindir. Tenir aquest tipus d’objectius és fonamental en la meva vida. A més a més, no només en gaudeixo durant, sinó també abans i després.

Què pensa el teu entorn del que fas?

Hi ha gent que no entén que me’n vagi a fer curses d’aquestes… Vivim en el món de la por. Es pensen que vas al filo de lo imposible, i en absolut. La gent que ha viatjat sap que en realitat és més perillós anar en moto per Barcelona.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar