CREACIONS

Un gran salt

12-trentadies-creacions-cuento

Per Anna C. Solé  Il·lustració Germán Gállego

Finalment vaig deixar passar el cangur i vaig tancar la porta. Tota la nit havia estat saltant al replà. A cada salt, l’estoreta de l’entrada, aquella en la que hi diu benvinguts, tocava la meva porta amb cops secs. Els meus intents per dormir havien estat inútils. Ni el coixí damunt el cap, ni els taps de les orelles, ni els meus palmells tapant les orelles ficada dins dels llençols com en un sarcòfag, van aconseguir mitigar els toc, toc, toc que el cangur provocava.

Al principi no ho sabia, que era un cangur. De fet, als primers sorolls, enfadada, vaig mirar per l’espiell, i vaig pensar que somiava quan el vaig veure. Després d’una respiració fonda i un fregament fort d’ulls, vaig tornar a col·locar l’ull, per comprovar que sí, que efectivament hi havia un cangur al meu replà! Vaig pensar, no sé si erròniament, que si me n’anava a dormir tot passaria. Era una situació tan irreal que em semblava una bona opció. I de debò crec que ho hagués estat, si no fos pels sorollets de la porta, que no em deixaven tranquil·la, perquè em confirmaven una de dues opcions: que no se n’havia anat i per tant existia, o que jo no hauria d’haver deixat les sessions de psicoteràpia.

Quan el vaig deixar entrar, amb tota normalitat va anar saltant cap al menjador i es va quedar observant-me a mesura que jo m’hi acostava malfiada. El cangur movia les orelles i els ulls vigilant-me, petits espasmes li recorrien el cos deixant-li els pèls despentinats, però les manetes les tenia ben quietes.

Quan hi vaig ser a prop vaig descobrir-ne el motiu. A la seva bossa hi portava un nadó. Un nadó humà, no un nadó cangur! Dormia i la babeta queia damunt el pelatge de l’animal en un posat de pau i benestar. Tenia por d’agafar-lo per la reacció del cangur, però alhora me’n moria de ganes.

L’animal va notar la meva indecisió i, prenent la iniciativa, va acostar la seva panxa amb el nen fins a mi. Amb el morro humit va fregar-me la galta i amb les manetes va fer que les meves es moguessin cap al bebè. Amb instint maternal el vaig agafar i acaronar fins que les llàgrimes em rajaven incontrolades galtes avall. El petit va obrir els ullets i abans de tornar-se a dormir, va ressituar el seu cos als nous braços que l’acollien.

Era meu ara? Tants anys esperant-lo i ara me’l portava un cangur? Tants diners en psicoteràpia per superar que no podia ser mare… no podia deixar de pensar, però al final la decisió va ser clara i vaig saber el que havia de fer. El cangur també ho sabia i ja esperava que li obrís la porta per marxar sol.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari


*

Articles relacionats

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar