ENTREVISTA

“A cada funció m’aprimo un quilo, però em rejoveneix”

14-entrevista-01-Trentadies

Jaume Pla, als seus vuitanta-vuit anys, és l’actor en actiu més gran de Catalunya. I no pensa retirar-se. De fet, ja té a l’agenda dos bolos més del seu estimat Txékhov. Per Oriol Sumsi  Fotografies Maribel Álvarez

Com si d’un museu es tractés, casa seva és plena de premis, àlbums, fotografies i records. No és per menys. El seu currículum fa por. Jaume Pla ha actuat en desenes de pel·lícules i sèries de televisió, però sobretot ha consagrat la seva vida als escenaris, dels quals es va enamorar quan hi va pujar per primer cop amb l’Hereu escampa, de Santiago Rusiñol, un molt llunyà 1949.

Com era fer teatre en aquella època?

No hi havia tele, hi havia molt poc cinema… Així que hi havia molta afició. Al petit Rubí de llavors, que és on vivia, hi havia tres companyies. Nosaltres en vam muntar una quarta, l’Estudi de Teatre Selecte, i vam començar a fer obres internacionals d’un cert compromís. Quan em vaig casar me’n vaig anar a Barcelona, on s’havia acabat de fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), tot i que no estava reconeguda pel règim. Aleshores ja feien teatre català, i m’hi vaig apuntar de seguida.

Com funcionava la censura?

Hi havia unes lluites terribles. Només ens permetien fer tres funcions, de manera que utilitzàvem teatres molt grans. Vaig actuar a sales no pensades per al teatre, com el Palau de la Música, el Liceu o el Windsor Palace, que era el cinema on es va estrenar Lo que el viento se llevó i on hi cabien 2.000 persones. L’ADB va durar deu anys fins que la van clausurar.

Per quin motiu?

Fèiem obres massa “noves”. Joan Oliver va traduir les obres de Txékhov, i Feliu Formosa va traduir Bertold Brecht, que aquí ningú sabia qui era. El dia que estrenàvem L’òpera dels tres rals, amb el Palau de la Música ple de gom a gom, la van suspendre dient que era una obra comunista. Quan no entenien les obres, deien que eren comunistes, o que estaven “contra el règim”.

Què van fer?

El director, que era un tal Frederic Roda, va agafar el tren, se’n va anar a Madrid i va protestar. La van autoritzar, però el governador d’aquí, que era un tal Acedo Colunga, va dir que d’acord, que si a Madrid l’autoritzaven, es podia fer, però que clausurava l’ADB.

Ostres.

El cas és que érem joves i teníem ganes de fer teatre, així que al cap d’un any, el 1966, amb gent del teatre com Fabià Puigserver, Francesc Nel·lo i Feliu Formosa vam formar el Grup de Teatre Independent (GTI). Va tenir molt èxit. Una de les obres que vam fer va ser Les noces de Fígaro. Dels que la vam fer, només quedem vius el director i jo. La resta són tots morts, inclós l’Ovidi Montllor, la Montserrat Roig i la Carlota Soldevila, filla de Carles Soldevila.

Va passar la censura?

Van tatxar tot el fragment del Fígaro, que és un al·legat contra el poder. Ens deien que era una obra antifranquista. Els hi vam dur l’obra original de Beaumarchais, que és del segle XVIII i per tant no podia ser antifranquista, però van eliminat tot el que era contra la noblesa, el rei, etcètera.

14-entrevista-02-Trentadies
14-entrevista-03-Trentadies
14-entrevista-04-Trentadies
14-entrevista-05-Trentadies

“El teatre no morirà mai, perquè l’actor, quan és actor, és quan s’enfronta amb el públic”

Es va notar, imagino, la mort de Franco.

Sí, tot i que a la primera època de la democràcia no era tan fàcil, també hi havia censura. En aquella època, fruit del GTI, va néixer el Teatre Lliure, a Gràcia, però per qüestions de feina no m’hi vaig poder integrar. Això va mermar bastant la meva carrera, perquè no podia acceptar papers que comportessin fer bolos fora de Barcelona. Fins que em vaig jubilar. Llavors sí que em vaig dedicar de ple al món del teatre. Vam muntar una companyia que es deia TTP, el Teatre que Truca a la Porta. Això que es fa ara del miniteatre, nosaltres ja ho fèiem fa molts anys. Anàvem a les cases de la burgesia i actuàvem. El prometatge de Txékhov, per exemple, la vam representar 270 vegades. La cantant calba de Ionesco, que vam estrenar al Romea, l’he feta també a tot Catalunya.

En quantes obres ha participat?

No ho sé, no les he comptat mai. Tinc, això sí, noranta àlbums amb tots els programes i un munt de fotografies. Algú amb paciència les podria comptar. Ho tinc tot guardat. És una carrera molt llarga. Ara, quan acabo una obra, rebo grans ovacions, la gent s’aixeca dempeus. És un gran honor.

Les institucions també l’han reconegut. A la solapa li veig la Creu de Sant Jordi.

Sí.

Quin any l’hi van donar?

El 2011, ara fa poc. Me la van donar per tot el que havia fet a l’època de la dictadura, per ser dels que van tirar endavant quan tot estava prohibit, per defensar la llengua, la cultura i el país.

Quin honor.

Sí, però moltes coses s’han oblidat. Ara, per exemple, estan fent Les noces de Fígaro amb el muntatge que en va fer el Fabià Puigserver per celebrar els 40 anys del Teatre Lliure. Però celebren la “segona versió”, quan és la tercera!     

Celebren que fa 38 anys, quan en realitat en són 52. Aquesta primera versió s’ha oblidat. Vaig ser jo mateix qui va dir als organitzadors que anys abans ja s’havia fet pel mateix Fabià Puigserver, però no em van fer cas. El dia de l’estrena van recordar els que havien participat a la segona versió, però no a la primera. El Francesc Nel·lo va pujar a l’escenari, però ningú el va conèixer… I a mi ni em van nombrar. Hem quedat ignorats.

           

14-entrevista-07-Trentadies
14-entrevista-08-Trentadies

La memòria es perd.

Han passat molts anys i ja ningú se’n recorda. Al fer-te gran, si no estàs en actiu constantment, desapareixes. D’alguna manera ja ho explico, tot això, a Abans que pugi el teló.

Parli’m una mica d’aquesta obra.

És una mena de regal que em va fer el Víctor Alexandre i on repasso la meva vida sobre els escenaris, recordant moments claus de la meva vida i fragments d’obres que m’han marcat.

Als vuitanta-vuit anys.

És que el teatre és la meva vida. És molt difícil dedicar-s’hi, sempre ho ha estat, però sempre perdura. El teatre no morirà mai. És l’essència del món de l’espectacle i de la cultura. Pots fer cinema, pots fer dansa, pots fer el que vulguis… Però l’actor, quan és actor, és quan s’enfronta amb el públic. Al final d’Abans que pugi el teló dic que “pots fer tres-centes funcions d’una mateixa obra, però sempre hi ha alguna cosa diferent. L’obra és la mateixa, els actors són els mateixos, el text és el mateix… Però el públic no. El públic és nou, el públic sempre és un altre, i un altre, i un altre… El públic el formen persones diferents que compren les seves entrades, que porten amb elles les seves cabòries, que s’asseuen en aquestes mateixes butaques, amb l’esperança que els alliberis del pes de la vida real durant seixanta, vuitanta o noranta minuts. Et regalen noranta minuts de la seva vida. Te’ls regalen a tu, precisament a tu. I quina responsabilitat! Quan estàs actuant sents el seu silenci, sents com escolten, com riuen, com s’emocionen… I t’adones que no pots viure sense ells.

És la seva obra de comiat?

D’alguna manera sí, tot i que de moment no penso retirar-me.

Ara mateix què està fent?

Segueixo representant Abans que pugi el teló, fent bolos. A més, hem ressuscitat El prometatge de Txékhov i ja tenim dos bolos més. Jo he d’estar viu. Ja ho dic també a l’obra: “Mentre no perdi el senderi i les cames m’aguantin, ja estic tranquil”. Cada vegada que faig una funció m’aprimo un quilo, però em rejoveneix.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari


*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar