ENTREVISTA

“L’educació no és cosa d’escola o pares: és una qüestió social”

15-entrevista-01-trentadies

Parlem amb la psicòloga santcugatenca Gisela Llobet, que ens dóna les claus per enfocar l’educació des del punt de vista de les emocions i de la psicologia positiva. Per Oriol Sumsi  Fotografies Maribel Álvarez

15-entrevista-02-trentadies

Panta Rei, les dues paraules que donen nom al centre de benestar emocional i psicologia positiva de la Gisela Llobet, signifiquen “tot flueix”. És potser la  frase més famosa del filòsof grec Heràclit, el mateix que deia que no ens podem banyar dues vegades al mateix riu i que res és permanent a excepció del canvi. Vegem si flueix l’entrevista…

Què és això de la psicologia positiva?

La psicologia tradicional està molt centrada en les coses negatives del comportament humà: depressions, ansietat, problemes de conducta… Se centra molt en resoldre les coses negatives. Nosaltres, en canvi, el que fem és abordar aquests problemes des d’un enfocament positiu. El que treballem és la part positiva del comportament humà.

Com ho feu?

Si ens ve un nen amb un quadre d’ansietat, per exemple, no ens centrem a analitzar l’ansietat, sinó que treballem allò que la pot resoldre.

En comptes de centrar-se en el problema, desenvolupar la part positiva perquè el problema es dissolgui, o desapareixi?

Sí. Donem eines perquè el nen creixi com a persona, perquè tingui pensament crític, perquè aprengui a relativitzar més les coses, a fer-les d’una manera més positiva… I això el que fa és que el nen directament recondueixi.

Quins problemes us trobeu més sovint?

Aquí ens vénen pocs nens amb problemes clínics… La majoria de casos són temes emocionals. Nens amb problemes d’autoestima, que els hi costa relacionar-se, que són molt reservats, que els hi costa molt expressar-se a nivell emocional… Cosa que els hi comporta problemes. Quan són petits no tant, però a mesura que van creixent les habilitats socials es veuen afectades, no juguen amb altres nens, o els costa més fer amics. També ens vénen perfils de nens amb pensament molt rígid, amb molta intolerància a la frustració.

15-entrevista-03-trentadies
15-entrevista-04-trentadies
15-entrevista-05-trentadies

“A les escoles, més que coneixements, s’haurien d’ensenyar competències”

Nens consentits?

Vam passar d’una educació molt autoritària, molt rígida, a una educació molt més laxa, molt més permissiva… I crec que aquest canvi ha jugat una mala passada als pares, perquè pensen: “El que jo tenia quan era petit no és el més adequat, però què he de fer ara? M’estic passant, no m’estic passant, he de posar més límits, no n’haig de posar?” Hi ha hagut una sobreprotecció amb els nens. No em refereixo només a que els pares mimin massa o no posin límits. La sobreprotecció passa també per pares molt preocupats, massa pendents dels seus fills, preocupats perquè creixin bé, que siguin feliços… I això fa que moltes vegades, inconscientment, provoquis que el nen no s’acabi de desenvolupar o de créixer, o que es frustri. Això és el que hem de regular.

Amb educació emocional?

Sí, però no a base de “parches”.

“Parches”?

A les escoles m’he trobat amb professors que em diuen: “Ara ens demanen que fem educació emocional, però jo no en tinc ni idea”. I llavors s’han de buscar la vida d’alguna manera, buscant per internet, amb llibres… No acaben de saber què i com s’ha de fer.

I com s’ha de fer?

L’educació emocional hauria de ser transversal a les escoles, no com ara, que fan “una hora d’educació emocional”.

Què en penses de no fer exàmens?

Estem en un moment de transició. Un sistema més lax, sense exàmens, es pot fer en els primers cicles, infantil i primària, però a la secundària costa més perquè el sistema de selectivitat i universitat encara és com abans. Ara mateix, fins que no canviï l’educació superior, el sistema ha de ser progressiu.

Idealment com hauria de ser?

S’haurien d’ensenyar competències, no coneixements. Els continguts són secundaris, s’hi pot accedir fàcilment. Allò interessant és tenir ben desenvolupades les competències.

Quina mena de competències?

Saber gestionar-se, tenir habilitats comunicatives, habilitats socials… S’haurien de fer més treballs d’exposició, més treball en equip… A la primària es fa, però a la secundària tot és com sempre, amb pupitres individuals, exàmens, etcètera.

Però la vida posa “examens”.

Sí, els nens s’han d’avaluar, s’han de fer exàmens, però potser no donar-los-hi la importància que tenen ara. L’avaluació hauria de ser més àmplia, amb treballs, individuals i en equip. Que les proves són importants, és cert, perquè a la vida i a l’entorn laboral n’hi ha. Passem entrevistes, per exemple. I és bo saber enfrontar-se a situacions on t’avaluen, on has de saber gestionar l’ansietat.

Potser es podria canviar el tipus d’examen. No és el mateix un test que un examen on hagis de raonar, o fer una exposició oral.

Sí, els examens orals són genials. O els exàmens en grup, on el mèrit no és només individual, sinó que has de cooperar amb els companys, perquè tots els del teu grup treuen la mateixa nota. De fet, aquesta és una de les competències més importants: la cooperació. Avui en dia, la competició està a l’ordre del dia, i fer que els nens, en comptes de competir, cooperin, és una cosa que encara no hem fet. S’està intentant, però no s’està aconseguint. La competència en si no és dolenta, però hem de tendir més a la cooperació.

Quina relació hi hauria d’haver entre l’educació a casa i a l’escola? Sovint els pares es queixen de l’escola, i l’escola dels pares.

Això és un problema de fa anys i panys. Penso que, en el fons, és un problema de percepció. Hem de percebre que l’educació és una qüestió social. No és una qüestió ni de les escoles ni de les famílies. Perquè al final, els nens que ara estan fent primària o secundària són els futurs governants, metges, advocats… Seran persones que tindran un pes dintre de la nostra societat i per tant l’educació ha de ser global. Però la percepció, per desgràcia, no és aquesta ara mateix. A països com Finlàndia o Dinamarca ho veuen diferent.

Allà només hi ha un tipus d’escola. Són totes públiques i amb el mateix mètode educatiu.

Perquè hi ha hagut un pacte a nivell polític, on l’educació és una cosa on tots hem d’estar d’acord i hem d’anar tots a una. Allà hi ha una percepció social de l’educació molt gran. Aquí no passa. I evidentment es reflecteix directament a la societat. L’educació hauria de ser global, de tots, forma part de l’essència de la societat. Evidentment els nens on reben el pes de l’educació és a l’escola o amb els pares, però crec que si la percepció de l’educació fos més global, més social, tornaríem a parlar de cooperació i no de competició entre qui educa més o menys, o en qui ho fa millor o pitjor.

Hi ha competició entre escola i pares?

Sí, i és trist, perquè al final el que volem és que el nen pugui tenir una educació més globalitzada, que anem tots a una.

Es donen les culpes els uns als altres.

Hi ha un problema a nivell de protecció del nen. Crec que a nivell dels pares moltes vegades pensen que el mestre no coneix prou el seu fill i diu coses que no són, perquè el seu fill no és així o aixà… I els mestres al revés, pensen: els pares no se n’adonen, però aquest nen a nivell d’aprenentatge té tal problema. Jo crec que és un problema de comunicació. Si hi hagués una voluntat d’entesa, on cap de les dues parts vulgui tenir la veritat absoluta, seria molt més fàcil.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari


*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar