ENTREVISTA

Josep Canals: “Quan tanques una porta, has d’obrir una finestra”

17-trentadies-01-entrevista

Amb 70 anys acabats de complir, Josep Canals és història viva de l’art del nostre país. Nascut quan Sant Cugat era un poble de 8.000 habitants, la seva vida és un catàleg on hi ha representades totes les èpoques i disciplines artístiques. Parlem amb ell a la seva nova “galeria” del carrer Orient 24 i amb el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat sobre la taula. Per Oriol Sumsi  Fotos Maribel Álvarez

17-trentadies-02-entrevista
17-trentadies-03-entrevista

Entrevistar en Josep Canals no és gens fàcil. No perquè sigui difícil quedar amb ell, al contrari. El problema és que li agrada tant parlar, i té tantes coses a dir, que al cap d’una hora te n’adones que, de totes les preguntes que tenies apuntades a la llibreta, només n’has pogut fet un parell. Més que una entrevista, el que llegireu aquí és un torrent de paraules que hem intentat contenir mínimament.

Com va començar la seva relació amb art?

De petit. Quan tenia tretze o catorze anys, l’únic que hi havia era el Casal Parroquial, que estava als Quatre Cantons. S’hi feien cursets de sardanes, de cuina… Tot sota la capa de l’Església. A mi m’agradava el món de l’art i vaig començar a anar a les classes d’una senyora que havia estat monja de clausura.

Com es deia la senyora?

Teresa Farrés. Abans hi havia hagut el Grau Garriga, que havia donat classes allà, però la Teresa Farrés va ser la que va ensenyar a moltíssima gent que després es va dedicar al món de l’art.

Com vostè.

Bé, no va anar tan ràpid. Quan va arribar el moment que havia de decidir a què em dedicaria a la vida, vaig triar la pastisseria.

Pastisseria?

Sí, vaig estar un temps treballant amb el Sàbat, però no era lo meu. Llavors em vaig posar a treballar en artesania, i hi vaig estar bastants anys, amb motllos, bronzes, etc. També vaig tenir una època de periodista. Vaig treballar a Ràdio Terrassa, Ràdio Sabadell, Ràdio Espanya, La Hoja del Lunes… M’agradava la ràdio, m’hagués agradat ser locutor. Feia programes sobre actualitat del Vallès, per entendre’ns. Vaig ser el primer corresponsal de l’agència EFE a Sant Cugat.

17-trentadies-04-entrevista
17-trentadies-05-entrevista

Déu n’hi do.

Després em vaig dedicar a l’ensenyança artística. Primer a l’Escola de la Llotja, després a l’Escola Massana… I llavors al col·legi Viaró de Sant Cugat. Com que necessita tenir un títol de llicenciat, em vaig apuntar a la Facultat de Belles Arts.

Aquí s’aixeca i ens comença a mostrar tots els diplomes, títols i premis que té penjats a la paret: Maestro Mayor del Gremio de Artesanos, membre de la Real Academia de Bellas Artes, Mención de Honor de Escultura… I el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat.

Un dels avantatges que he tingut és que sempre he tingut inquietuds artístiques… I per la situació que sigui, vaig acabar en el món de l’art. Vaig conèixer el Tharrats, el Cuixart, el Tàpies… Tota la gent que es considera l’avantguarda d’aquest país. Vaig veure el Picasso, vaig conèixer galeristes, vaig conèixer periodistes, gent del món de la cultura… I tot això em va influir.

I va obrir la galeria.

En aquella època Sant Cugat era una ciutat on s’hi movien moltes coses. Jo vaig obrir la primera, després en van sortir altres… I havia molt ambient.

17-trentadies-06-entrevista

Què ha passat, doncs, que ha acabat tancant?

No he tancat la galeria. He tancat un espai i n’he obert un altre. Quan tanques una porta, has d’obrir una finestra. He tancat una galeria tradicional 100% i he creat un espai que és vivenda, galeria, petit museu, sala d’exposicions…

Però la galeria tradicional ha tancat.

Sí, ha sigut dolorós. Jo no pensava tancar-la mai. És trist quan tanquen una galeria, o una llibreria, o un teatre. Sap greu.

Per què tanquen? O, dit d’una altra manera, que es podria fer perquè no tanquessin?

Estimular-ho. Una galeria d’art és un espai on hi passen crítics, periodistes, artistes, gent del món de la cultura… S’hi descobreixen coses, es comparteix informació, es crea un debat. A més a més, una galeria d’art, sigui on sigui, genera turisme, prestigi. El problema és que no hi ha hagut ajudes suficients.

De l’administració?

L’art ha de funcionar independentment de l’administració, però l’administració no hi ha de posar pegues. Som un país extraordinari, ple d’artistes, però això a Sant Cugat no s’ha sabut comprendre.

Què es podria fer?

El que s’ha fet a Olesa de Montserrat, per exemple, que s’ha organitzat una exposició al vestíbul del teatre de la Passió. La veuran unes quatre mil persones. Aquí a Sant Cugat es podrien fer coses similars.

Aquí sona el telèfon. És l’històric periodista Josep Maria Cadena, que truca per felicitar en Canals pel nou premi. Entre les frases que es diuen, sentim: “L’art no s’ha d’adquirir mai per inversió, sinó per emoció”.

Tot canvia, però hi ha coses que no. Les arts són una necessitat espiritual. Que el públic ha canviat? Sí. I canviarà sempre. Es tracta de buscar solucions, coses noves, més petites, potser, més properes, com la nova galeria, on de fet estic venent més peces que a l’antiga.

17-trentadies-10-entrevista

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar