DOSSIER

Un amor d’estiu

19-Trentadies-dossier-01

Imagineu que us enamoreu. Imagineu que coneixeu algú que, no sabeu per què, us atrau d’una manera irracional, terrible, i que no podeu fer res per deixar de pensar-hi. Ara imagineu que no pareu de buscar-la i que no la trobeu. Text de O. Sumsi  Fotos de M. Pellicer 

La Festa Major d’enguany se celebrarà del dimecres 28 de juny fins al diumenge 2 de juliol. Hi ha gairebé 300 activitats programades repartides entre 14 espais, en l’organització de les quals han participat 90 entitats. El pregó que donarà inici a la festa anirà a càrrec del club Sant Cugat Esport, que clourà així la celebració del seu centenari.

19-Trentadies-dossier-02

A ella li direm Mireia. A ell, Manel. Es van conèixer la revetlla de Sant Joan. Bé, conèixer, per ser exactes hauríem de dir que es van veure, perquè parlar, no van parlar. De fet, es pot dir que gairebé no es van ni veure… O sí, veure sí, perquè es van mirar bastantes vegades, però ho van fer un després de l’altre, tímidament –s’observaven, s’espiaven– ell vergonyós, ella distant.

Entre els dos hi havia un foc. Però no us imagineu pas cap metàfora, el foc de l’amor, una passió descontrolada… No. Parlem d’una simple foguera de Sant Joan. Ella estava en un costat, ell en l’altre. Tant la Mireia com el Manel venien com a convidats, com a amics d’amics, allò de “quin plan teniu per Sant Joan?”, “ah, doncs m’apunto” i van coincidir a la mateixa festa, en un i altre costat de la foguera.

Al seu voltant tot era xampany i felicitat. Xiulaven els coets, ballaven les bengales, els trons partien l’aire. Ell se la mirava cada cop que, quan sonava una explosió, ella reia com una nena… I ella se’l mirava cada cop que, amb la mateixa explosió, ell reculava espantat, com un nen… No prometia gaire, no, aquell amor.

Quants dies van tardar en oblidar-se l’un de l’altre? Ella ho va fer ràpid. Aquella mateixa nit, quan se’n va anar al llit, ja no hagués pogut dibuixar la seva cara. Ell va tardar més, si és que va acabar d’oblidar-se’n: va pensar en preguntar el seu nom a algun amic, buscar-la al facebook, però li va fer cosa parlar-hi per internet si no s’havia atrevit a parlar-hi cara a cara… De manera que no va fer res. Al cap de dos o tres dies, tot s’havia apagat.

Arriba un whatsapp:
–Manel, què fas?
–Res, aquí…
–Avui comença la festa major
–Ja?
–A les vuit el pregó
–Uh…
–Ens veiem directament a la Nit de Reggae, o prefereixes el concert de la Principal de la Bisbal?
–Haha
–També podríem començar a la caseta del CPA i després anem al concert de Gertrudis…
–Ja ho veurem…
–No et veig gaire animat, eh?
–Sí, sí, ens veiem després.
Tres quilòmetres més lluny, en un altre telèfon:
–Mireieta!
–Ei!
–Estàs per Sant Cugat?
–Sí, tu?
–Clar, nena, avui comença la festa major!
–És veritat!
–Sortim, no?
–Parlo amb el Pol i et dic!
(Pol? Qui és el Pol? Ai, ai… Bé, ja ho veurem.)

Entre els concerts més esperats hi trobem el de Coetus i Carles Dénia (dimecres a les 23:00 a la pl. de l’Om), el de Gertrudis (dimecres a les 00:30 a la pl. d’Octavià), l’homenatge a Frank Sinatra (dijous a les 23:15 a la pl. d’Octavià), el d’Animal (dijous a les 00:30 a la DesPlaça Jove) i el d’Oques Grasses (divendres a les 23:30 al mateix lloc). 

19-Trentadies-dossier-03
19-Trentadies-dossier-04
Comença la festa. Són les set en punt de la tarda del dimecres dia 28 i ja repiquen les campanes… I confonent-se amb les campanes ja sonen les gralles i els timbals… I amb la seva música estrident ja comencen a treure el cap petits i grans, que obren ulls i boques davant la corrua de bastoners, caparrots i gegants… Ja ha començat això! Aviam qui ho para!
Al final el Manel ha quedat amb dos amics a la Festa Major Alternativa. Sopar i concert amb Les Pasquines i, després, karaoke amb banda en viu. S’ho ha passat bé, ha vist gent que feia temps que no veia, però s’ho ha pres amb calma, tampoc vol anar a dormir molt tard. Viu al costat de la plaça d’Octavià i, l’endemà al matí (a les vuit!) ja sonen les Albades de Sant Pere… Serà un dia llarg. La Mireia no ha sortit, al final. Esperem que demà ens digui per què.
Dijous ja és dia fort. La mainada santcugatenca s’ha llevat ben d’hora  ben d’hora i a mig matí ja omplia la rambla del Celler, el claustre del Monestir i l’espectacle de titelles de Can Ninot… Els pares s’han hagut de refer a base de vermut de canya i la música de l’Escola de Música Tradicional. I és que la música no para: hip hop, flamenc, electrònica, jazz, reggaeton, sardanes, rumba, dance, big band, soul… Més val que el Manel i la Mireia es baixin al mòbil l’app FMsantcugat, si no volen perdre’s.
Que on són, per cert? No s’hauran perdut? Busquem-los… Ah, sí, mireu-los: són al parc de Ramon Barnils. Ell és a la barra, demanant una cervesa, ella passin massa bé. (El noi amb qui parla  ella és el Pol, sí.)
–Manel!–li crida un amic.
Ell no contesta.
–Manel! –repeteix l’amic, més fort.
–Eh?
–Què mires?
–Res, res…
L’amic mira cap on mira ell, veu la noia.
–Oblida-te’n, d’aquesta.
–Eh?
–Que està en una altra lliga.
–No sé de què em parles.
–A més, té nòvio.
–Que sí, que sí…
És l’endemà que parlen per primer cop. El dia ha estat un no parar. Futbol sala, teatre, volei platja (o volei sorra, perquè a Sant Cugat, que sapiguem, no n’hi ha de platja), graffittis, baixada de carros, correfoc… Entremig una bona migdiada. Cadascú al seu llit, és clar.
Som al vespre, a la plaça de Barce-lona, entre música i graelles, botifarra va botifarra ve. La Mireia i el Manel es troben a la cua dels tiquets, on arriben just al mateix moment:
–Passa, passa…
–No, passa tu…
–Has arribat tu abans.
–No, no, tu.
–Passa, de veritat.
–Com vulguis…
I es queden els dos callats.
Quan la cua es mou i avança, es creuen la mirada. Ella somriu. Ell pensa cinc mil coses per dir-li… Li diu:
–Fa calor, eh?
(“tonto, tonto”, pensa d’ell mateix)
Ella se’l mira uns segons, rient per dins, diu:
–Molta, molta.
Ell fa un somriure incòmode i aparta la mirada.
(“ets tonto, ets tonto”, pensa)
Quan ella, al cap d’uns minuts i amb els tiquets a la mà, es gira per anar-se’n, ell reuneix el valor per dir-li:
–I què faràs, després?
–Qui? –contesta ella.
Ell dubta un moment.
–Tu –diu finalment.
–Ah –i fa un somriure gairebé imperceptible–. Doncs no ho sé, encara, suposo que aniré al concert.
Quan torna amb els seus amics, que no s’han perdut ni un detall de l’escena, el Manel està radiant. “He parlat amb ella, he parlat amb ella!”, diu amb totes les dents.
No és fins més tard que entén l’error: concert, molt bé, però quin concert? Mira el programa: hi ha concerts a l’església del Monestir, al parc de Ramon Barnils, a la Rambla del Celler… Cal dir que es passarà la nit voltes per la ciutat, de concert a concert, i que no trobarà la Mireia per enlloc?
Quin desastre.
I això que a ella, sense que acabi de saber ben bé per què, li hagués agradat veure’l. Quantes vegades ha explicat que, a la cua dels tiquets, ha conegut “un noi molt mono”? Ai, ai.
El programa de festes no s’oblida dels més petits, tot al contrari: 
hi ha un munt d’activitats pensades per passar en família, com l’Estovallada – pícnic musical (dissabte de 13:00 a 17:00), la Gran tarda d’Arts al Parc 
(dissabte de 19:00 a 23:30) i la Festa de l’aigua (diumenge a les 12:00), totes elles al Parc Central i amb gran desplegament de food trucks.
19-Trentadies-dossier-05
19-Trentadies-dossier-06
19-Trentadies-dossier-07

És dissabte.

El Manel mira l’agenda i s’horroritza. A quin dels 57 actes programats la trobarà? 57! Instintivament descarta el torneig de pàdel, la fumada lenta de pipa, la piscina amb inflables, el ball d’avis i el torneig de partides ràpides d’escacs. Però creu que hi ha grans possibilitats de trobar-la a la festa cubana, al concurs de truites, a la batalla de penyes, a la festa Holi, al ball de gegants o a la nit de rumba i cúmbia… O potser al tast de vins? O potser a l’observació planetària nocturna? Chi lo sa

I ella, el buscarà? Segur que sí, ni que sigui inconscientment, girant els ulls, distreta, fins que el Pol (sí, el Pol) li digui: “Què et passa, Mireia?”

Com acabarà aquesta història d’am-or? Bé o malament? I sobretot, què sig-nificaria que acabés bé? Amb els dos descobrint-se al Correfoc, amagant-se entre guspires, escapant-se entre el fum i ballant tota la nit, tota, i seguir ballant tot el diumenge, incansables, per acabar fent-se un petó explosiu sota el Castell de focs? I què significaria que acabés malament? Que no es trobessin? Que es trobessin, però no es diguessin res? Que aparegués el maleït Pol i ho convertís tot en impossible?

19-Trentadies-dossier-09
19-Trentadies-dossier-10

Chi lo sa… Potser el millor és que cadascú triï el seu final. Potser el millor final de tots seria que la Mireia i el Manel es busquin sense trobar-se durant tota la Festa Major, fins que el diumenge dia 2, a les 23:30, en el Fi de Festa al Parc Central, esgotats després de cinc dies de festa non-stop, finalment es trobin l’un a l’altre, l’altra a l’un, tots dos sabent sense saber-ho, intuint-ho, que els dos s’han passat els cinc dies buscant-se l’un a l’altre, l’altra a l’un, i que quan es trobin, amb un somriure, es diran:

–“Ha sigut genial, no?”

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Articles relacionats

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar