CREACIONS

Príncep disfressat

aladino

Per Pol Córcoles Il·lustració Germán Gállego

Acariciàvem els núvols. Dominàvem el cel estrellat i els ocells volaven al nostre compàs. Observava aquells cabells: negres com els carrers d’Agrabah en la nit més fosca. Ella em corresponia amb una mirada dolça acompanyada d’un gran somriure. Vaig comprendre que, al seu costat, podia veure el món ideal que sempre havia somiat. Sobrevolàvem indrets desconeguts i terres llunyanes que no apareixien en els mapes. Malgrat tenir el que sempre havia volgut, sabia que no era on jo havia d’estar. Aquell no era el meu món. No podia viure en una mentida, però, com voldria una noia de la seva classe casar-se amb una rata de carrer?

Quan va acabar la vetllada, la vaig deixar al balcó de la seva habitació, incapaç d’obtenir el desig de romandre en aquell instant per sempre. Ens vam acomiadar amb un petó, un petó! No m’ho podia creure! Aquella noia era la definitiva, això segur, però la consciència no em permetia estar tranquil. Recordava el suau tacte dels seus llavis, quan els guàrdies de palau van tirar-me bruscament al terra i, amb un esparadrap vell, van tapar-me la boca. Van immobilitzar-me, sostenint-me pels braços i les cames. Un home llarg i prim se’m va apropar fent un somriure desagradable que li deformava el rostre.

—Assegureu-vos de que no el trobin!

—anuncià amb seguretat.

L’última cosa que vaig sentir abans de quedar inconscient, va ser l’estrident rialla del conseller allunyant-se de mi.

De cop, vaig despertar xop i estossegant per intentar recuperar l’oxigen. El tenia davant i em mirava amb ulls tristos. M’havia salvat. Flotava impacient amb la làmpada a la mà, i exclamà:

—No em tornis a espantar d’aquesta manera!

—Perdona’m. Jo…

Un somriure se’m va escapar en recordar la fantàstica nit que havia passat amb ella. Va mirar-me complagut, somrient. Ell sabia el motiu de la meva felicitat, no feia falta cap explicació. Vam abraçar-nos.

—Cada vegada et tinc més afecte, saps? A més, encara et queda un desig per demanar —digué, despentinant-me els cabells amistosament.

Pol Córcoles és alumne dels Tallers d’escriptura de l’Ateneu Santcugatenc, coordinats per Susanna Camps.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Articles relacionats

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar