ENTREVISTA

“La trementina i els pigments em circulen per la sang”

22-Trentadies-entrevista-01

El pintor santcugatenc Sergi Barnils és més conegut a Itàlia que al nostre país. Com és possible? Li hem fet una visita per aclarir-ho. Per Oriol Sumsi  Fotos Montse Pellicer 

22-Trentadies-entrevista-02

L’estudi de Sergi Barnils recorda el dels grans artistes: grandiós, lluminós, amb infinitud de teles per totes bandes, recolzades a la paret, estirades a terra o en cavallets, acabades o a mig fer. El visitem en motiu de la important exposició “Alfabeto segnico” que en companyia de tres altres pintors està fent a Itàlia, un país on porta més de vint anys exposant.

Com va començar la seva relació amb Itàlia?

Va ser l’any 1995… Però la història va començar abans, gràcies al galerista Josep Canals, que va ser el primer de casa nostra en confiar en la meva obra. Gràcies a ell vaig iniciar la relació amb la galeria de Lourdes Jauregui de Saragossa, que al seu torn em va posar en contacte amb el galerista Marco Rossi, de Milà. A Marco Rossi li van agradar els meus treballs, em va venir a veure a l’estudi i des d’aleshores treballem junts.

Exposar allà significa vendre allà, no?

Sí, normalment les obres van cap allà i ja no tornen. Com que allà ja em comencen a conèixer, és més fàcil que els col·leccionistes vagin agafant obra meva. És una feina dura, eh? Tot i que sembli tot molt maco, és complicat.

22-Trentadies-entrevista-03
22-Trentadies-entrevista-04

D’això m’agradaria parlar, precisament, de com és el món de l’art per dins. És fàcil guanyar-se la vida pintant?

Jo vaig començar a pintar fa quaranta anys, però la meva obra no es va començar a moure fins a l’any 90, aproximadament, i a partir de l’any 95 ja em vaig poder dedicar només a la pintura. Els galeristes italians el que normalment fan és que t’agafen com a artista de la galeria i et donen un sou mensual perquè puguis anar treballant i un percentatge de les vendes. Això del sou fixe es va acabar fa tres o quatre anys, amb la crisi. Amb la crisi els col·leccionistes es van començar a espantar, van deixar de comprar… Això a Itàlia. Aquí crec que hi ha hagut crisi sempre, el món de l’art mai ha funcionat. Jo he tingut molt tracte amb en Josep Canals, que des de fa cinquanta anys fa una feina molt insistent, i sempre es queixa del mateix, que no hi ha col·leccionisme d’art.

Abans de la crisi, si no m’equivoco, la gent comprava art com a inversió.

Jo parlo amb molts italians, i la majoria em diuen, no sé si ho fan veure o no, que compren perquè els hi agrada, “io compro perchè mi piace”, diuen… Però tot col·leccionista sempre compta amb que les obres que compren pujaran de valor.

Hi ha pintors, imagino, que es deuen rendir.

És fàcil abandonar. Jo mateix he tingut moments desesperants… I hi ha moments que veus que potser no val la pena tant d’esforç. Jo és ara, al voltant dels seixanta anys, que em comencen a conèixer una mica.

És tard a la vida, això.

Sí, és a l’edat que els meus amics ja s’estan jubilant… Però has de seguir treballant més que mai. El Miró va pintar fins més enllà dels noranta anys.

22-Trentadies-entrevista-07

“Ens omplim molt la boca de “la cultura” però, a l’hora de la veritat, fem poca cosa”

22-Trentadies-entrevista-05
22-Trentadies-entrevista-06

Imagino que l’artista crea fins que mor, no?

Més aviat ens moriríem si ho deixéssim estar, perquè ho portes a la sang. La trementina i els pigments em circulen per la sang.

Tornant a la crisi, creu que el món de l’art hauria de tenir el suport de l’administració? 

Sí, totalment. Hi hauria d’haver ajudes, per incentivar els artistes d’aquí. L’exposició actual de Milà reuneix dos artistes italians, Capogrossi i Perilli, i dos d’aquí, Hernández Pijuan i jo. La idea del comissari de l’exposició, Alberto Fiz, era exposar primer a Itàlia i després a Catalunya, però aquí no s’hafet. Pel que fa a mitjans de comunicació, us he de felicitar perquè Trentadies sou els primers que us heu interessat pel tema. Això demostra que ens omplim molt la boca de “la cultura” però que, a l’hora de la veritat, fem poca cosa.

Pot ser que el gran públic s’hagi quedat amb noms com Dalí, Miró, Picasso, potser Tàpies, i que més enllà d’això no conegui res?

Pot ser. Al gran públic li parles d’Hernández Pijuan, Ràfols Casamada, Clavé… I no els coneix. Els experts amb art sí, però el gran públic no.

Parli’m de l’evolució de la seva obra…

Quan vaig començar la meva pintura era figurativa, però la ceràmica em va obrir noves potències. La part matèrica, de les tècniques que s’utilitzen, em van apropar a l’abstracció. Vibrava i m’emocionava davant dels canvis que provoca el foc, les formes, els colors… I tot això va fer que el meu llenguatge anterior, més proper a l’impressionisme, anés canviant… Jo no em veia tota la vida pintant paisatges, o figura, o bodegons… Sinó que m’agradava investigar, descomposar…

Fins arribar a l’abstracció bastant puraÉs difícil de definir. Cada crític d’art diu una cosa diferent. Jo no m’aclareixo. Voler posar una etiqueta al llenguatge d’un artista és complicat… Però m’és igual, per a mi és el menys important. Ara des de fa uns anys estic treballant alhora en dues sèries, una més lliure que podria ser una mena d’expressionisme abstracte, i una altra que podria ser un constructivisme… Sembla que entre elles hi hagi moltes diferències, perquè una és molt ordenada, feta amb tècniques antiquíssimes, com l’encàustica, i l’altra és més lliure, on em deixo portar per l’impuls, prop de l’action painting dels americans.

L’artista “sap” què fa?

Quan treballes no et preocupes de saber de quin corrent ets o quina etiqueta pots posar a allò que fas. Crec que l’únic que ens ha de preocupar és mirar dintre nostre, intentar que el magatzem interior, que és l’ànima, estigui en condicions i tingui bon material, i mirar d’anar polint aquesta perla que tots tenim dins. Es tracta de treballar molt, picar molta pedra, i va sortint un llenguatge molt personal. Tots tenim coses a dir, i coses diferents a dir, perquè som diferents. L’únic que t’ha de preocupar és que tu siguis coherent amb allò que tens a dintre teu. A la que vols fer una pintura perquè és “el que es porta”, jo crec que ja l’has vessat. Si un fa el que realment sent i és sincer, sempre trobarà persones que hi connectaran.

L’obra ha de ser, doncs, sincera.

Sí, i sobretot hi has de disfrutar, has de gau- dir treballant, perquè sinó malament.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar