DOSSIER

Llarga vida al paper

23-Trentadies-dossier-01

Les publicacions en paper han patit, en els últims anys, una greu crisi. Baixada d’ingressos, retallada de plantilles, pèrdua de lectors, tancament de capçaleres… És una crisi irreversible? O serà aquesta crisi, com en tantes altres coses, una oportunitat? Text d’Oriol Sumsi  Fotos de M. Pellicer / Arxiu

23-Trentadies-dossier-02

Fa dos anys, quan vam publicar el primer número de Trentadies, molta gent ens preguntava que si ens havíem tornat bojos. “Una revista en paper?”, ens deien amb les mans al cap. “Però si el paper està morint, no durareu ni quatre números!” Era una aposta arriscada, n’érem conscients, però el cas és que aquí estem. Què ha fallat en aquestes prediccions catastròfiques?

Mirem les dades 

S’ha de reconèixer que l’impacte de la crisi de 2007 (de la qual s’acaben de complir deu anys i de la qual encara no hem sortit) ha estat demolidor en el món de la premsa informativa. La reacció en cadena que l’esclat de la bombolla immobiliària va provocar en tota l’economia ha estat letal, sobretot si ho combinem amb l’auge dels mitjans de comunicació digitals.

En només deu anys, els hàbits de consum han canviat. Els diaris cada cop tenen menys lectors, menys inversió publicitària, menys punts de venda i menys pàgines. Segons el “Llibre Blanc de la Premsa 2016”, que recull les dades fins al 2015 (les últimes disponibles d’aquesta magnitud), els diaris facturen un 38,8% menys que el 2001, mentre que els seus beneficis nets han caigut un 82%.

Les plantilles s’han reduït dràstica-ment, s’han ajustat (reduït) els sous i diverses capçaleres han tancat. Les pèrdues econòmiques i laborals han estat immenses. La inversió publicitària, un dels pilars fonamentals dels diaris, ha passat dels 1.639 milions d’euros al 2015 als 815,8 milions el 2015. L’any 2007, just abans de la crisi, la publicitat va arribar al seu màxim amb 2.065 milions d’euros. La caiguda en deu anys ha estat brutal.

Una de les maneres de medir aquesta gran crisi dels mitjans de comunicació en paper és, precisament, fixant-se en el paper. Els 107 diaris analitzats van passar de consumir 633.000 tonelades de paper el 2001 a menys de la meitat el 2015, 294.000. Pel que fa al número d’exemplars, s’han desplomat també. Si l’any 2001 es venien, diàriament, 4.107.959 exemplars a tot l’Estat, l’any 2015 havien baixat fins a 2.149.821, un 47% menys. Els punts de venda s’han, lògicament, reduït també: des de l’any 2009 han desaparegut 3.722 quioscos a Espanya, un 14%… I la mitjana de vendes per quiosc s’ha reduït a una mitjana de 61 exemplars diaris.

23-Trentadies-dossier-03
23-Trentadies-dossier-04
23-Trentadies-dossier-05
23-Trentadies-dossier-06

La crisi ha reduït la tirada dels diaris de pagament gairebé un 50% i els beneficis dels editors un 82%

Parlant de lectors reals, perquè sovint no coincideixen les xifres d’exemplars i la de lectors, les xifres són encara més desoladores. Aquí tenim dades més recents. Segons l’últim informe de l’Estudi General de Mitjans (maig de 2017) el número total de lectors diaris a l’Estat és de 9.871.000 persones. El més llegit, amb diferència, és el diari esportiu Marca. Els diaris amb seu a Barcelona La Vanguardia i El Periódico ocupen la sisena i la setena posició, amb 549.000 i 485.000 lectors respectivament. El diari Ara, per posar un altre exemple, s’ha de conformar amb 87.000 lectors.

És difícil determinar el paper que han tingut els mitjans digitals en tot aquest daltabaix. S’haguessin imposat de la manera que ho han fet si no hi hagués hagut crisi econòmica? S’han “aprofitat” d’aquesta crisi per fer encara més dramàtica la crisi dels diaris? O ha estat, en canvi, la crisi dels diaris en paper el que ha facilitat el creixement dels digitals?

Segons Josep M. Figueres, professor d’Història del Periodisme de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, els diaris digitals han ocupat ràpidament un espai molt gran en els hàbits de consum d’informació. “Cada ciutat, per petita que sigui, té un mitjà de referència local d’una gran importància, ja sigui Mataró, Figueres o la mateixa Sant Cugat amb Cugat.cat”. En molts casos, aquests diaris digitals han ocupat un lloc que abans estava lliure, ja que, de diari, en llocs com Sant Cugat no n’hi havia hagut mai.

“És un factor nou i que provoca immediatesa”, diu el professor Figueres. “Algun diari en paper ha intentat competir-hi, però altres diaris hi han renunciat i han modificat la seva línia, passant cap a un model interpretatiu o bé generalista, amb la voluntat d’esdevenir diari de referència global, no d’informació local”.

 

23-Trentadies-dossier-07
Un vocabulari anacrònic

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Articles relacionats

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar