ENTREVISTA

“Vius molt més tranquil consumint menys”

The minimalists, que podríem traduir com “els minimalistes”, és un moviment sorgit als Estats Units que proposa viure amb menys per ser més feliç. No sembla, però, que hagin inventat res de nou. Trentadies ha parlat amb en Francesc Gassó, regidor d’Ivars d’Urgell i “minimalista” català.

Per Oriol Sumsi

Viure amb menys per decisió personal, seguint els propis valors, és un fenòmen que no s’han inventat els yankees. Als Estats Units són molt bons amb el marketing, sí, però aquí tenim gent amb els mateixos principis, com en Francesc.

Coneixes el moviment minimalista?

No amb aquest nom, però pel que m’has explicat jo faig una mica el mateix

Com vas començar?

Quan vaig d’adonar-me’n que el tipus de vida que duia, treballant per a determinades empreses en els principis de les quals no crec, no m’agradava. D’alguna manera, va començar amb la literatura, llegint clàssics…

Llegint clàssics?

Si llegeixes Els miserables, per exemple, te n’adones que els errors que cometíem fa segles són els mateixos que cometem ara, amb l’única diferència que la tecnologia que ens envolta és diferent. I et dius: potser no he encarat bé la meva vida.

I decideixes canviar-la.

Sí. Jo de sempre havia estat estalviador, però tampoc m’estava de segons quines coses. Però un dia vaig ser conscient que podia viure amb molts menys ingressos.

I què vas fer?

Vaig decidir deixar de treballar pel tipus d’empreses que no m’agradaven i aprofitar la casa tancada de la meva família, en un poblet de Lleida, Ivars d’Urgell. Allà podia viure sense cap mena de problema.

Sense ingressos?

Ingressava uns 500 euros mensuals per un pis que tenia llogat a l’Hospitalet. Amb aquests diners pagava totes les despeses anuals del pis i amb la resta en tenia de sobres, tant per comprar menjar, sempre de proximitat, com per permetre’m un viatge a l’estiu, perquè a l’estiu sempre faig un viatge de cooperació. Amb aquests 500 euros mensuals em sortien els números.

D’on restaves? Imagino que vas deixar de consumir i fer certes coses, no?

La primera, no tenir cotxe. No n’he tingut mai. La gent em deia: “no saps la llibertat que dóna un cotxe”… I llavors jo els hi feia números sobre el que es gastaven per tenir cotxe al llarg de la vida i quantes hores de feina necessitaven per pagar-lo. Els hi deia: totes aquestes hores que tu treballes per mantenir aquest cotxe són hores de llibertat que jo he guanyat i que tu et passes tancat en una feina.

“Cada mes la gent hauria de fer-se una pregunta: estic fent el que m’agrada amb la meva vida?”

Cert.

Es tracta d’analitzar el que vol dir la llibertat. Si llibertat vol dir tenir cotxe, vol dir haver de treballar moltes hores. No només per fer la compra inicial, sinó pel manteniment, les possibles averies, les possibles multes… Si vas en transport públic, de tot això ne n’oblides. Llavors et pots adaptar en cada moment al teu potencial econòmic. Que un any vas molt bé i vols fer un viatge en avió? Doncs el fas. Que durant cinc anys no vas bé i només pots anar al poble del costat? Doncs només vas al poble del costat. Però no estàs hipotecat a haver de fer coses que, per ètica o per voluntat, no faries.

No es tracta, doncs, de renunciar a la tecnologia. Pots agafar un avió, tenir un mòbil…

Jo faig ús de telefonia mòbil, el que passa és que mai m’he comprat un smartphone. Els dos que he tingut és perquè m’he quedat el d’algú que rebutjava l’anterior. Tema avió, durant un temps vaig deixar d’utilitzar-lo, però no tant pel tema “minimalista”, diguéssim, sinó pel canvi climàtic. Sabent el que provoca, considero que no tinc dret a fer-ne ús.

I a casa? Imagino que es pot reduir molt.

En una casa de poble es pot controlar més que a la ciutat. En un poble pots utilitzar energies renovables, com la llenya. En paral·lel, seguir els consells de cooperatives d’energies renovables com Som Energia fa que vigilis molt sobre el consum. Es tracta simplement de seguir allò que hauríem de fer tots per motius ètics. Vivint així s’estalvia, sí, però aquest no hauria de ser el primer objectiu.

Per ètica, dius. D’alguna manera, imagino, el que fas és lluitar contra el consumisme.

Tenir molts objectes et genera un estrés innecessari. Per exemple: de llibres, a la meva vida, n’he comprat poquíssims, però en canvi n’he llegit moltíssims. És tan senzill com anar a la biblioteca.

Per tant, es tracta de tenir menys objectes.

S’ha de ser conscient del món en què vivim. Per molt que a tu t’agradi una cosa que val 10, si tu només en guanyes 5, doncs no te la pots comprar. S’ha de superar aquesta barrera psicològica de “com que la majoria de gent ho fa, jo també ho vull fer”. No. La idea és: haig de fer tot allò que fa que jo estigui bé. Tenir la felicitat puntual en un moment no vol dir que a la llarga la tinguis. Vius molt més tranquil consumint menys.

I dins de les pròpies possibilitats.

Sí, el problema és que la societat on vivim no ajuda gens. El marketing és terrible, ho sap tothom, estem continuament bombardejats. La gent que psicològicament és massa dèbil, o no ha tingut la sort de formar-se en determinats camps, voldrà tot un seguit d’objectes que li provocaran, a la llarga, assumir feines que no vol, aguantar persones tòxiques, etcètera. Cada mes la gent s’hauria de replantejar el que fa, fer-se una pregunta: estic fent el que m’agrada amb la meva vida?

La gent, en general, entén el que tu fas?

Hi ha gent que no ho entén, hi ha gent fa bromes… I hi ha gent que ho entén però diuen que no ho podran aplicar mai, sempre troben una excusa per no aplicar-ho. En molts àmbits de la nostra vida es pot fer una comparació amb el llibre Un món feliç, d’Aldous Huxley. La “droga” dels que consumeixen són justament tots aquests objectes, o simplement, fins i tot, l’acte d’anar a comprar. Tal com mostra aquest llibre, els que han aconseguit sortir d’aquesta addicció per res del món hi volen tornar. Jo crec que és igual amb la gent que consumeix massa, si algun dia té un problema greu, maleirà tot el temps dedicat a coses banals en comptes de millorar la interacció amb les persones, a formar-se, etcètera.

Imagino que es tracta d’entendre una cosa tan difícil com que hi ha coses molt agradables de fer que són gratis, no?

Evident. A mi quan m’expliquen un viatge, per exemple, a la Patagònia, on no he estat mai i que segur que és preciós, els hi pregunto per dos o tres llocs emblemàtics de Catalunya, Espanya o el sud de França. I no ho coneixen. Llavors, què en treus d’anar tan lluny? Què ho fas, per lluir? Aquí a tocar de casa hi ha paratges increïbles.

Hi ha gent d’altres països que agafa avions per venir a veure coses que nosaltres tenim just al costat de casa.

Exacte, és molt curiós. Hi ha gent que ha viscut tota la vida a Barcelona i no ha anat mai a Montserrat. Aquest és un error de la nostra societat. Sembla que si el teu consum és una cosa  poc accessible, sigui millor. Doncs no.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar