ENTREVISTA

“Com el de casa, però 150.000 cops més potent”

Amb aquesta senzillesa defineix Josep Maria Martorell el superordinador Marenostrum, un dels més potents del món. Investigadors de tots els camps de la ciència l’utilitzen per fer milions de càlculs cada dia. Per Oriol Sumsi Fotografies Maribel Álvarez

L’ordinador més potent del país està ubicat en una antiga església. El contrast no pot ser més espectacular. Trentadies no ha resistit la temptació de visitar-lo i ensenyar-lo als seus lectors. És allà on hem parlat amb el director associat del Barcelona Supercomputing Centre.

Què és un superordinador?

No deixa de ser com l’ordinador de casa, però en lloc d’un, són molts ordinadors treballant a la vegada. Si ets capaç d’escriure un programa que els faci treballar tots alhora, la velocitat es multiplicarà per tants ordinadors a la vegada com puguis fer funcionar.

I quants ordinadors són?

En aquest ordinador tenim instal·lats actualment més de 150.000 processadors. És una xifra que mareja una mica.

Continua sent el més potent d’Espanya?

Sí, per descomptat.

Aquesta és la quarta versió que hi ha, no?

Sí, i el que fa aquest en un dia és el que feia el primer ordinador que vam tenir en tot un any. En deu anys hem guanyat entre 300 i 400 vegades en velocitat.

Com es mesura?

Dos cops l’any, els supercomputadors de tot el món passem un examen que consisteix en resoldre el mateix problema matemàtic. Es calcula quan es tarda i es compara. Nosaltres ara mateix som el número 16 del món, a Europa som el quart. El primer és a Suïssa, el segon és del Servei Meteorològic Britànic i el tercer és a Bolonya, a Itàlia. Els italians i nosaltres sempre ens estem superant l’un a l’altre, estem molt igualats.

Des que es van crear, els ordinadors van cada cop més ràpid. Veient aquesta evolució, s’arriba a pensar que hi hagi un límit?

Hi ha un límit físic, sí. La tecnologia de processadors és l’única tecnologia humana que porta creixent exponencialment i ininterrompudament des de fa set dècades. Portem set dècades complint la llei de Moore, que diu que cada 18 mesos ets capaç de posar en una mateixa superfície el doble de transistors. En els últims 70 anys s’han incrementat uns 19 ordres de magnitud, és a dir, que s’han posat 19 zeros al darrere de la velocitat que hi havia fa 70 anys.

Brutal.

El problema és que hi ha un límit físic. Un transistor és una unitat on hi ha àtoms de silici. En funció del corrent elèctric, s’exciten o no s’exciten… I en funció de l’estat d’excitació es considera un 1 o un 0. Si tens molts àtoms en aquella peça de silici, el marge d’error és petit, però arriba un moment, quan miniaturitzes molt la peça, que el número d’àtoms pot ser tan baix que els àtoms que vagin per lliure pugui canviar que el resultat sigui un 0 o un 1. Arribat aquest punt es perdria la fiabilitat i no es podria treballar.

“Si el tinguessis instal·lat a casa, cosa impossible, et podries baixar 100 pel·lícules cada segon”

I quan s’arribarà a aquest límit?

Actualment els transistors s’estan fent de la mida d’uns 10 nanòmetres. Molta gent està treballant en la següent mida, que seran 7 nanòmetres, i algú ja comença a pensar en els 5 nanòmetres… Se suposa que per sota d’aquesta escala ja començarien a aparèixer fenòmens que no permetrien assegurar la fiabilitat d’aquell transistor. És el que en broma s’anomena “el mur de Moore”.

I què passarà llavors?

No vol dir que es pari, perquè es poden dissenyar arquitectures més complexes que permetin créixer en velocitat. La solució segurament vindrà per una altra banda, no per anar-ho fent més petit.

Sempre endavant.

De totes maneres, el gran coll de botella actual per créixer no és tant la capacitat dels processadors, sinó l’energia que consumeixen. Aquest ordinador, per exemple, necessita una potència d’al voltant d’1,5 megawatts. Això, perquè ens fem una idea del que vol dir, és que cada any la nostra factura de la llum s’acosta al milió i mig d’euros.

Buf…

El computador més potent del món, que és el xinès, gasta al voltant de 40 megawatts. Per fer-nos una idea, per fer funcionar 25 ordinadors com aquell necessitaries tota la central nuclear de Vandellós.

Com es decideix què fa la màquina?

Per competició. Cada 4 o 6 mesos s’obre una crida a Europa i qualsevol científic europeu s’hi pot presentar. Escriu un projecte sobre el que vol fer, el presenta, uns comitès externs a nosaltres l’avaluen i els més ben valorats reben hores de computador, o de computadors. Perquè de fet, aquí no hi ha un ordinador, sinó dos.

Dos?

Com que no podem ni podrem competir amb els supercomputadors xinesos i americans, intentem ser el millor en diversitat d’arquitectures. Es tracta de tenir no només una màquina, sinó diverses.

Per fer més coses diferents?

De fet es tracta de fer el mateix, però amb diferents arquitectures. Ara mateix tenim dos ordinadors, a finals d’any ens arriba un tercer i a mitjans del que ve ens arriba un quart. El nostre posicionament és arribar a ser l’ordinador no més potent, sinó més divers del món.

I bonic, no?

Sí, hi ha una competició de quin és el centre de processament de dades més bonic del món. És per votació popular. I la vam guanyar.

Per l’entorn, possiblement.

Sí, pel contrast entre l’ordinador i la capella on està emplaçat. Per un europeu no és gran cosa, però per un americà o un asiàtic veure una cosa així és fabulosa. Fins i tot sortim a novel·les.

Novel·les?

L’última del Dan Brown, per exemple, Origen. El final passa aquí.

Afegir comentari

Fes clic aquí per publicar un comentari

*

Si continua utilizando el sitio, usted acepta el uso de cookies. más información

La configuración de las "cookies" en este sitio web se activa para darle una mejor experiencia de navegación. Si continúa utilizando este sitio web sin cambiar la configuración de las "cookies" o sin hacer clic en "Aceptar" a continuación, usted está consintiendo a la misma el uso de dichos "cookies".

Cerrar